El bloc d’Andreu Rifé

Lluís Llach ha promogut el disc “Premi Martí i Pol” on reuneix els millor poemes musicats de la temporada 08-09. Hi formen part artistes com Gerard Quintana, Maria del Mar Bonet, entre d’altres, i també Andreu Rifé. Sembla ser que es van presentar vora 500 propostes, sumant el que es troba entre el mercat discogràfic i les cançons enviades al Celler d’en Llach.

El més divertit de tot és que jo no vaig presentar res!! Porto 5 anys presentant coses i picant pedra en silenci, i ara que no em presento, resulta que em trobo formant part d’una iniciativa com aquesta, que jo no sabia ni que existia.

Doncs bravo amb el projecte, no només pel que a mi fa, sinó també per en David Monllau. “Poema d’amor” serà reproduïda de moment amb 15.000 còpies, i podrà ser llegida i escoltada en qualsevol escolta de secundària de Catalunya entre d’altres institucions públiques. En dos mesos també es posarà a la venta. Llegint el llibre que acompanya el disc, em va fer feliç veure en David jugant a la lliga d’en Joan Brossa, Maria-Mercè Marçal o Salvador Espriu. Que el seu testimoni, el seu territori i la seva manera de pensar es divulguin és una molt bona notícia per tothom.

Gràcies doncs els qui heu fet possible aquesta iniciativa, a Lluís Llach, Lluís Gendrau, Elena Morén o Lluís Marrasé, entre molts d’altres.

Serà qüestió de seguir no presentant-se ni assebentant-se de premis com aquests a veure si cau alguna cosa més…

“Roba’m la cartera!”. Aquest és el nom del treball en el que actualment em trobo liat. Aquesta vegada es tracta d’un nou disc de música electrònica-pop que va acompanyat d’una obra de teatre musical. Tot plegat sortirà el 6 de maig i hi estarà 5 setmanes al Teatre Gaudí de Barcelona, fins el 6 de juny del 2010.  

“Roba’m la cartera!” suposa ja la barreja més descarada de teatre i música que he fet mai fins el moment: Dos actors cantants, un bateria i un guitarrista amb  portàtil som el personal d’escenari.

La creació de la música, la dramatúrgia i la posada en escena l’he pensat perquè es complementin de manera equitativa i compenetrada. La música depèn del text, el text de la posada en escena, i aquesta de nou de la música.

Feliçment, i davant la complexitat del projecte, s’han animat a participar-hi grans artistes de diferents facetes. Els anomenaré: El coreògraf Pere Faura, l’artista i escenògrafa Pi Piquer, l’il·luminador Carles Rigual, l’Oriol Rafí al disseny sonor i la Berta Riera al vestuari.

I l’escenari el trepitjarà, apart d’un servidor, l’actriu cantant Anna Prats, el guitarrista Raül Juan i el bateria Raül Garcia.

En quan a la producció del disc, ja estem acabant de dissenyar les bases electròniques amb en Dani Sierra de Daxamusic, i en 15 dies ens posem a treballar a l’estudi Masamara, del productor Enric Espinet.

De tota aquesta colla ja n’estic aprenent un munt. 

Menciono també el qui ja fa un temps que s’encarrega de tots els temes de gestió, management i divagament dels meus projectes: l’Eduard Arderiu, amb ell compartim una llarga amistat, una enorme il.lusió i una petiteta i tossuda plataforma cultural: “Terrossos”.

Doncs bé, a tots ells ja els estic molt agraït, perquè s’han animat en aquest projecte d’una manera incondicional i il.lusionada, i això em fa molt i molt content. Si en cada projecte del món es respirés aquest bon rollo i energia, sigui artístic, polític, social, empreserial… el país aniria de meravella i la crisi dels cullons no exisitiria.

Endavant doncs a fer país, a fer cultura, i que ens surti a tots una aventura xulíiiissima!!!

Bon any a tots!

Entrar a fer temporada en un nou teatre sempre fa néixer històries de tota mena. I no podia ser menys en aquest mes d’agost al Versus Teatre presentant “Terròs!”. Explicaré la que sento com a més destacada:

El director de la sala té l’hàbit, en el moment de programar-ne els espectacles, de ensenyar-los prèviament al seu fill, un nano de 8 anys. Ho fa perquè s’ha entossudit que aquest té un olfacte especial per saber el que funcionarà i el que no, com si d’un profeta cultural es tractés. Jo desconcertat, al veure que “Terròs!” no es lliuraria del peculiar procediment, vaig viure amb cert neguit i incredulitat el moment en que el marrec havia de sentenciar el veredicte final de “Terròs!”. El resultat va ser contundent, el nano no només li va agradar l’espectacle, sinó també el disc que l’acompanya. L’escolta molt sovint, i inclús, com que casa seva es troba just al pis superior del teatre, ha vingut repetides vegades a platea a veure “Terròs!”, convertint aquest acte en una activitat d’absoluta qüotindianitat. 

El pare, home d’avançada edat i gat vell tan de vida com de teatre, té una relació molt forta amb el seu fill. S’admiren mutuament. El fill, conscient que el seu pare ja és gran, força més gran que sa mare, percep de manera poc conscient, que el temps que li queda per gaudir-lo és escàs, si més no, força més escàs que el temps que disposen els seus companys amb els seus pares respectius més joves.

Doncs bé, ahir m’explicava el pare que la cançó preferida de son fill és “Poema d’amor”. Diu que es passa el dia cantant la tornada “…I per favor et pregaré, que no m’abandonis mai, sense tu sóc com les canyes que baixen pel riu avall…”. I també m’explicava que ahir el va enxampar cantant el vers tot sol a la seva habitació, amb llàgrimes als ulls i amb el CD a tot volum. La sorpresa del pare va ser deduïr que el nano no cantava aquelles paraules a cap noia que el tingués enamorat, sinó que era al seu pare a qui li suplicava en secret aquell vers d’amor. 

Em fa content que amb un poema escrit per un home de 70 anys, dedicat a la seva dona, s’hi pugui identificar un nen de 8 anys pensant amb el seu pare. Polièdric, l’amor…

Doncs si, finalment ja estem instal.lats a la Sala Villarroel, la cía. Pelones està consumant un somni! El somni d’actuar en una sala de tanta història i prestigi des de la Barcelona actual fins a la dels 70’s. Una sala a on va tenir lloc un dels primers espectacles del gran Rubianes. També hi han passat les excentricitats d’en Pavlosvky, un actual prolífer Joel Joan, una autora amb segell propi com Carol López, … En fi, que aquests 63 metres quadrats de fusta que fan l’escenari tenen molta i molta solera!! També, en les seves butaques hi han passat els culs dels millors escenògrafs, els curiosos i vanguardistes, i cineastes de prestigi d´arreu…

És un plaer formar part del tren vitae d’aquesta sala referent de la nostra ciutat. I fent una obra tan nostra, amb la nostra gent, amb els nostres professionals, la majoria nascuts en el raconet del desaparegut teatre Malic. L´Albert, la Rebe, l´Alex, l´Angel, el Juanma, el Carles, el Sergi, la Berta i jo hem parit “4 bailes”. Quin plaer tan gran formar part d´aquest viatge. Ara toca gaudir i compartir amb els espectadors la feinada que hem fet. 

Llarga vida a “4 bailes” i llarga vida al teatre!

Molt properament presento “Terròs!”, l’espectacle vull dir. Fins fa dues setmanes ja tenia tancada la creació del concert: l’ordre dels temes, la posada en escena… Tot plegat era correcte, encara que, jo li donava voltes a possibles millores, canvis per millorar el format.

Hem de pensar que la música del projecte té una tendència al format “cantautoril”, i això es tradueix a un tipo de concert estàtic i, fins i tot, amb poc espai a la sorpresa. L’Artur Gaya, me’n parlava un dia: “s’ha d’indagar més en el camí del cantactor, és un camí que fa molt bona pinta però encara s’hi pot investigar i desenvolupar més per poder donar un valor afegit al teva proposta” diria ell amb paraules semblants.

Donant voltes al tema no vaig saber treure l’entrellat en mesos. Fins que l’altre dia, mentre veia CHEMISE PROPRE ET SOULIERS VERNIS al teatre  artístic Athevains de París, em va venir l’Eureka! Vull dir que l’espectacle aquell, sense tenir res a veure amb “Terròs!”, em va servir per inspirar un format absolutament novedós: Crear un personatge que canta, balla, actua, corre per l’escenari i va disfressat. Aquest anirà entrellaçant un monòleg o número teatral amb les diferents cançons. En resum, fer un musical: una barreja evident i plena entre teatre i música. Ben bé com descubrir la sopa d’all…

Jo reencarnaria doncs aquest personatge.

Un personatge que jo decidiria clarament inspirar-lo en el platòric Puck, el follet protagonista de l’obra de Shakespeare “Somni d’una nit d’estiu”, el qual vaig tenir la fabulosa oportunitat d’interpretar a la Universitat UPC ara deu fer una dotzena anys.

Quina ràbia que fa que aquesta idea arribi a tres setamanes d’estrenar “Terròs” a la Beckett! Truca a la porta de casa i entra sense demanar permís, quan jo l’he estat cridant i buscant  durant mesos! Quina ràbia, sí, però quina canya també! Que bonic és veure que les idees arriben quan les hi rota i menys un s’ho espera. I és que l’activitat creativa té aquestes coses, soni o no a tòpic. Truquen les idees a la porta de casa però un ha de saber sentir com truquen i saber també com convidar-les a passar perquè et desordenin la casa.

A veure quina casa em deixa doncs! Quin Terròs em treu del forn!!

Ha nascut “Terròs!”. Pesa 127 gr, és moreno i gaudeix d’una salut enorme. Els pares de la criatura sóm en David Monllau, poeta, i jo, que a partir de la seva poesia hi he posat música. Quan va néixer, el passat dijous a la discogràfica Discmedi, S.A., en David i jo ens vam abraçar de felicitat i satisfacció. Ara els dos l’anem ensenyant a tothom amb la mateixa cara de somriure infatigable d’ànec que posen tots els pares.

Però ja camina sol, de tal manera que el podeu trobar en qualsevol establiment comercial de música, ensenyant i presumint la seva bellesa. També dóna petons en forma de cançó, concretament en dóna 13. Uns petons parlen des de temàtiques més locals, pròpies de la vida del Delta de l’Ebre, i altres de reflexions més universals. Cada petó té forma de pop-autor, algun més lent i suau i altre més rítmic i festiu.

Bé, doncs aquí us poso la primera foto. Que mono, oi?

Últimament recorro al blog per explicar coses de cinema, de dansa o de música… Em fa una mica pudor perquè començo a pensar que camino cap a la més profunda monotonia i aburriment -i ho dic de veritat- per no viure i, per tant, no poder explicar coses interessants més reals i tangibles de la meva vida. Crec que ho haig de tenir en compte. Però dit això no puc evitar, avui, en aquestes hores, xerrar sobre la pel.lícula “Ficción” de Cesc Gay que no fa ni cinc minuts m’ha tancat el taló dels crèdits.  

Com és que hi ha vegades que no saps perquè plores? Simplement plores perquè hi ha alguna cosa bella, però que tampoc saps expressar què et provoca tant de deleit. T’agrada alguna cosa però no saps perquè t’agrada tant. Doncs això, he vist aquesta pel.lícula dues vegades, i la segona m’ha agradat fins i tot més que la primera, m’ha emocionat com feia temps que no m’emocionava un film.  

La pel.lícula més ”lenta” del Cesc Gay em passa volant. Constantment ric, he rigut en moltes ocasions. I com deia, m’he emocionat. Tant, que m’ha recordat que segueixo una mica perdut en segons quins racons de la meva moguda emocional. Aquesta pel.lícula me la crec per tot arreu, pels personatges i les seves contencions, per el guió i la direcció. És curiós com una pel.lícula tan humana i propera té els cullons de dir-se Ficción!!

Visca el cinema.

Aquest dissabte passat vaig participar en una “caminada artística”. Sona una mica estrany però no se m’acut una etiqueta més adequada davant la singularitat de l’esdeveniment. M’explico. Uns artistes van organitzar un recorregut a peu d’unes 3 hores, durant el qual l’espectador presenciava diferents espais de performances amb música i dansa contemporània, els quals es desenvolupaven i dialogaven amb els diferents paisatges que oferia els voltants del municipi de Castellbisbal. Va ser tan insòlit com curiós.

De les diferents performances destaco la primera i l’última. La primera: les cadires dels espectadors es disposaven paral.lelament a uns 10 metres de l’autopista A7. Una ballarina es movia amb gest lent entre una música horitzontal, mentre just radera apareixien fugaçment cotxes i camions d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, amb la violència física i sonora que això representa. Realment preciós… L’última: en aquest cas l’abstracte platea-escenari quedava limitat entre dues naus industrials en un polígon a les afores del poble. La mateixa ballarina i un viloncel oferien un espai d’intimitat i sensualitat entre el soroll indirecte i monòton de maquinàries que mai es deuen apagar.

Sembla mentida com espais tan anònims i inòspids podien arribar a ser tan apropiats per aquelles performances. No només apropiats, sinó que la combinació multiplicava el seu resultat. M’evocava moltíssim la pel.lícula d’en Portavella que vaig veure fa poc ”El silencia abans de Bach”, a on el director barreja amb càlcul i pulcritud, territoris físics i sonors, suposadament distants entre ells, que obren noves representacions mentals-espaials.

Bravo per la proposta!

En el disc de “Terròs!” tinc la sort de poder comptar amb la col.laboració de dos artistassus com són l’Arturo Gaya i la Mariona Sagarra. Amb els dos hi tinc una relació fantàstica, més personal que professional, o més ben dit, lo personal i lo professional, es fusionen en cada conversa sense adonar-nos-en, i això m’encanta… Un dia en parlaré més detalladament de tot això perquè s’ho mereix.

Però aquest post bé motivat per una experiència internauta que vaig tenir l’altre dia. Estava rondant per internet, d’una liana a una altra, com un tarzan distret dins la jungla civernètica, i em trobo amb un video de youtube que em va emocionar profundament. És un video d’una cançó d’Amália Rodrigues amb veu i piano de la Mariona Sagarra -justament-, i cos i coreografia de Sol Picó. Quina bellesa! Quina delicia! La mescla és explosiva, la finura i fragilitat de la veu de la mariona dialogant amb la força i el desordre ordenat de la Sol Picó. Aquesta Sol Picó ja fa temps que la segueixo una mica i he tingut la sort de veure-la com a ballarina en diferents ocasions. Sempre em quedo perplexe davant del seu gest. I en aquest cas, que el seu ball se sostenta sobre el piano de cua i les notes de la Mariona, ja no us dic… opineu vosaltres mateixos… 

watch?v=pLbtGvze7Wc