El bloc d’Andreu Rifé

Doncs si, finalment ja estem instal.lats a la Sala Villarroel, la cía. Pelones està consumant un somni! El somni d’actuar en una sala de tanta història i prestigi des de la Barcelona actual fins a la dels 70’s. Una sala a on va tenir lloc un dels primers espectacles del gran Rubianes. També hi han passat les excentricitats d’en Pavlosvky, un actual prolífer Joel Joan, una autora amb segell propi com Carol López, … En fi, que aquests 63 metres quadrats de fusta que fan l’escenari tenen molta i molta solera!! També, en les seves butaques hi han passat els culs dels millors escenògrafs, els curiosos i vanguardistes, i cineastes de prestigi d´arreu…

És un plaer formar part del tren vitae d’aquesta sala referent de la nostra ciutat. I fent una obra tan nostra, amb la nostra gent, amb els nostres professionals, la majoria nascuts en el raconet del desaparegut teatre Malic. L´Albert, la Rebe, l´Alex, l´Angel, el Juanma, el Carles, el Sergi, la Berta i jo hem parit “4 bailes”. Quin plaer tan gran formar part d´aquest viatge. Ara toca gaudir i compartir amb els espectadors la feinada que hem fet. 

Llarga vida a “4 bailes” i llarga vida al teatre!

Molt properament presento “Terròs!”, l’espectacle vull dir. Fins fa dues setmanes ja tenia tancada la creació del concert: l’ordre dels temes, la posada en escena… Tot plegat era correcte, encara que, jo li donava voltes a possibles millores, canvis per millorar el format.

Hem de pensar que la música del projecte té una tendència al format “cantautoril”, i això es tradueix a un tipo de concert estàtic i, fins i tot, amb poc espai a la sorpresa. L’Artur Gaya, me’n parlava un dia: “s’ha d’indagar més en el camí del cantactor, és un camí que fa molt bona pinta però encara s’hi pot investigar i desenvolupar més per poder donar un valor afegit al teva proposta” diria ell amb paraules semblants.

Donant voltes al tema no vaig saber treure l’entrellat en mesos. Fins que l’altre dia, mentre veia CHEMISE PROPRE ET SOULIERS VERNIS al teatre  artístic Athevains de París, em va venir l’Eureka! Vull dir que l’espectacle aquell, sense tenir res a veure amb “Terròs!”, em va servir per inspirar un format absolutament novedós: Crear un personatge que canta, balla, actua, corre per l’escenari i va disfressat. Aquest anirà entrellaçant un monòleg o número teatral amb les diferents cançons. En resum, fer un musical: una barreja evident i plena entre teatre i música. Ben bé com descubrir la sopa d’all…

Jo reencarnaria doncs aquest personatge.

Un personatge que jo decidiria clarament inspirar-lo en el platòric Puck, el follet protagonista de l’obra de Shakespeare “Somni d’una nit d’estiu”, el qual vaig tenir la fabulosa oportunitat d’interpretar a la Universitat UPC ara deu fer una dotzena anys.

Quina ràbia que fa que aquesta idea arribi a tres setamanes d’estrenar “Terròs” a la Beckett! Truca a la porta de casa i entra sense demanar permís, quan jo l’he estat cridant i buscant  durant mesos! Quina ràbia, sí, però quina canya també! Que bonic és veure que les idees arriben quan les hi rota i menys un s’ho espera. I és que l’activitat creativa té aquestes coses, soni o no a tòpic. Truquen les idees a la porta de casa però un ha de saber sentir com truquen i saber també com convidar-les a passar perquè et desordenin la casa.

A veure quina casa em deixa doncs! Quin Terròs em treu del forn!!

Ha nascut “Terròs!”. Pesa 127 gr, és moreno i gaudeix d’una salut enorme. Els pares de la criatura sóm en David Monllau, poeta, i jo, que a partir de la seva poesia hi he posat música. Quan va néixer, el passat dijous a la discogràfica Discmedi, S.A., en David i jo ens vam abraçar de felicitat i satisfacció. Ara els dos l’anem ensenyant a tothom amb la mateixa cara de somriure infatigable d’ànec que posen tots els pares.

Però ja camina sol, de tal manera que el podeu trobar en qualsevol establiment comercial de música, ensenyant i presumint la seva bellesa. També dóna petons en forma de cançó, concretament en dóna 13. Uns petons parlen des de temàtiques més locals, pròpies de la vida del Delta de l’Ebre, i altres de reflexions més universals. Cada petó té forma de pop-autor, algun més lent i suau i altre més rítmic i festiu.

Bé, doncs aquí us poso la primera foto. Que mono, oi?

Últimament recorro al blog per explicar coses de cinema, de dansa o de música… Em fa una mica pudor perquè començo a pensar que camino cap a la més profunda monotonia i aburriment -i ho dic de veritat- per no viure i, per tant, no poder explicar coses interessants més reals i tangibles de la meva vida. Crec que ho haig de tenir en compte. Però dit això no puc evitar, avui, en aquestes hores, xerrar sobre la pel.lícula “Ficción” de Cesc Gay que no fa ni cinc minuts m’ha tancat el taló dels crèdits.  

Com és que hi ha vegades que no saps perquè plores? Simplement plores perquè hi ha alguna cosa bella, però que tampoc saps expressar què et provoca tant de deleit. T’agrada alguna cosa però no saps perquè t’agrada tant. Doncs això, he vist aquesta pel.lícula dues vegades, i la segona m’ha agradat fins i tot més que la primera, m’ha emocionat com feia temps que no m’emocionava un film.  

La pel.lícula més ”lenta” del Cesc Gay em passa volant. Constantment ric, he rigut en moltes ocasions. I com deia, m’he emocionat. Tant, que m’ha recordat que segueixo una mica perdut en segons quins racons de la meva moguda emocional. Aquesta pel.lícula me la crec per tot arreu, pels personatges i les seves contencions, per el guió i la direcció. És curiós com una pel.lícula tan humana i propera té els cullons de dir-se Ficción!!

Visca el cinema.

Aquest dissabte passat vaig participar en una “caminada artística”. Sona una mica estrany però no se m’acut una etiqueta més adequada davant la singularitat de l’esdeveniment. M’explico. Uns artistes van organitzar un recorregut a peu d’unes 3 hores, durant el qual l’espectador presenciava diferents espais de performances amb música i dansa contemporània, els quals es desenvolupaven i dialogaven amb els diferents paisatges que oferia els voltants del municipi de Castellbisbal. Va ser tan insòlit com curiós.

De les diferents performances destaco la primera i l’última. La primera: les cadires dels espectadors es disposaven paral.lelament a uns 10 metres de l’autopista A7. Una ballarina es movia amb gest lent entre una música horitzontal, mentre just radera apareixien fugaçment cotxes i camions d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, amb la violència física i sonora que això representa. Realment preciós… L’última: en aquest cas l’abstracte platea-escenari quedava limitat entre dues naus industrials en un polígon a les afores del poble. La mateixa ballarina i un viloncel oferien un espai d’intimitat i sensualitat entre el soroll indirecte i monòton de maquinàries que mai es deuen apagar.

Sembla mentida com espais tan anònims i inòspids podien arribar a ser tan apropiats per aquelles performances. No només apropiats, sinó que la combinació multiplicava el seu resultat. M’evocava moltíssim la pel.lícula d’en Portavella que vaig veure fa poc ”El silencia abans de Bach”, a on el director barreja amb càlcul i pulcritud, territoris físics i sonors, suposadament distants entre ells, que obren noves representacions mentals-espaials.

Bravo per la proposta!

En el disc de “Terròs!” tinc la sort de poder comptar amb la col.laboració de dos artistassus com són l’Arturo Gaya i la Mariona Sagarra. Amb els dos hi tinc una relació fantàstica, més personal que professional, o més ben dit, lo personal i lo professional, es fusionen en cada conversa sense adonar-nos-en, i això m’encanta… Un dia en parlaré més detalladament de tot això perquè s’ho mereix.

Però aquest post bé motivat per una experiència internauta que vaig tenir l’altre dia. Estava rondant per internet, d’una liana a una altra, com un tarzan distret dins la jungla civernètica, i em trobo amb un video de youtube que em va emocionar profundament. És un video d’una cançó d’Amália Rodrigues amb veu i piano de la Mariona Sagarra -justament-, i cos i coreografia de Sol Picó. Quina bellesa! Quina delicia! La mescla és explosiva, la finura i fragilitat de la veu de la mariona dialogant amb la força i el desordre ordenat de la Sol Picó. Aquesta Sol Picó ja fa temps que la segueixo una mica i he tingut la sort de veure-la com a ballarina en diferents ocasions. Sempre em quedo perplexe davant del seu gest. I en aquest cas, que el seu ball se sostenta sobre el piano de cua i les notes de la Mariona, ja no us dic… opineu vosaltres mateixos… 

watch?v=pLbtGvze7Wc

Avui dilluns, un cel clar, un sol net entra per la sala d’estar de casa. Molta calma. Després de la tempesta sempre arriba la calma. I és que el meu cos, ja es recupera de la tormenta: l’encostipat del qual m’ha fet víctima aquest cap de setmana.

Si si, és que el meu cos té el dò d’estar en plena forma quan tinc un acte o objectiu important amb data pendent, però quan aquesta ja ha passat, el tiu em comença a fer aigües per tot arreu, bé concretament pel nas. Sempre m’ha passat i sempre em passarà, no falla… En aquest cas són dotze mocadors gastats des de l’estrena de la peli. I és que lo bonic d’aquest cap de setmana és: com es pot viure absolutament vital i feliç i alhora estar en un estat físic tan mediocre? Com la meva cara de nas irritat i ulls vermellosos pot desprendre tanta llum? Em miro el mirall i semblo l’Epi de Barrio Sésamo. Aquella felicitat de l’afable personatge sempre em tranquilitzava. Quanta fraternitat en un sol teleñeco!

La tormenta en qüestió va començar el dijous passat, dia de la preestrena. Un s’ha d’imaginar la situació: una sala de més d’un miler de persones veient la película al voltant dels actors, fabricant tot tipu de sorolls de resposta que implica veure una pel.lícula: Riures, silencis d’atenció, silencis d’emoció (no tenen res a veure amb els d’atenció), aplaudiments… Crec que aquelles quatre hores romandran a la memòria pel reste dels meus dies, des que vaig entrar al cine, que no em coneixia ningú, fins que vaig sortir del cine, que em reconeixia tothom. És tremendament màgic i poètic, no?!

I l’estrena del dia següent no va ser menys emotiva. Amb l’Albert, vam reunir la nostra gent i vam repetir el ritual. Més íntim però no menys emotiu. I aquest cop, reconeixies i identificaves molts dels riures que s’expressaven a la sala.

Però la tormenta ja s’ha acabat i s’ha de tornar a mar calma. Així que mentre esperem a veure com respira la taquilla us intentaré seduïr, a fi que us hi animeu, linkant-vos una entrevista de Btv que ens van fer recentment. Aneu directament al moment 1h 16 min. Apa pues, a gaudir-ho!

http://www.barcelonatv.cat/alacarta/player.php?idProgVSD=2639&cercaProgrames=27&fInici=03/10/2008&fFin=03/10/2008 

Doncs, aquí estem, a dos dies de l’estrena de la peli. Feia temps que no em passava el que m’està passant aquests dies: no puc fer res que impliqui pensar, no em concentro. Ni llegir, ni escoltar quan em parlen, ni preocupar-me per res ni per ningú. Fins i tot, per moments oblido que estic gravant el meu primer disc… No faig res ben fet, com a molt frego els plats al acabar de dinar amb certa gràcia i soltura.

I és que només penso en com anirà tot plegat. I en com està anant, la promo vull dir; com ha anat tal entrevista, que si ho podia haver dit millor, que si no havia d’haver dit això, que si havien de posar més info a tal article o ràdio…. un cachondeo, vamos.

Ahir vam estar a Madrid fent la roda de premsa.  Amb el rera fons de l’entrada principal dels cines Verdi, vaig experimentar el primer dels rituals ineludibles i glamorosos del cinema: Vam estar perforats per les metralletes de no sé quants fotògrafs i durant no sé quants minuts. Ells a un costat i nosaltres a l’altre. Una gran pantomima! Un gran teatre! El teatre del cinema! nosaltres: els actors, i la mèdia: la gran platea de butaques il.limitades i de repercussió incontrolable. Que intens… que tremendament apassionant… No sabia que aquesta experiència tan suposadament frívola fós tan tremendament humana; Sensacions, sentiments, emocions, dubtes i pors! que terriblement bonic i seductor alhora. Que expansiu i íntim alhora. 

Inminent, ve la següent batalla: la preestrena. La pantalla gran ensenyant per fi la pel.lícula a una platea que, aquest cop, serà de butaques de carn i ossos, numerades i tangibles, i, molt atentes, acabaran responent sense més preludis si els agrada o no. Quines ganes ja!

He trigat en parlar del concert de Tarragona perquè em volia esperar a rebre el resultat de la deliberació del jurat. Ja el tenim. 

Hem perdut. Ha guanyat un grup de techno metal festiu que es diu Bogarde (www.bogardinho.com). Felicitats per ells i pena per nosaltres. La veritat és que deu haver sigut complicat pel jurat destriar un guanyador tenint en compte la quantitat d’estils diferents que hi havia (és com triar la millor peça de fruita d’entre 3 pomes, 2 peres, 2 plàtans i 1 kiwi). No ha de ser fàcil…

 Però ara faré la clàssica reflexió que ens feia l’avia quan quedaves últim en alguna carrera o joc de nens: “lo impotant no és guanyar, sinó participar”. La frase fatídica que acabava d’enfonsar-te del tot. Quan t’ho deia ella sempre feia la mateixa cara de fraternalitat i tu la mateixa de jilipollas…

Però siguem positius! Va ser un concert molt guapo, molt emotiu, amb un gran escenari d’aquests que només veus que barres metàl.liques i focos per tot arreu. No sé quants tècnics teniem al nostre servei que satisfeien les nostres necessitats… A ells els dedico el bolo, ja que noho ho vaig fer durant l’espectacle. 

Haig de confessar que no n’estic massa acostumat a fer aquest tipu d’actuació. La sala a on vam actuar, no era una sala, sinó un parc obert, i per l’estil de música de estem fent a “TERRÒS”, a on la poesia és tan o més important que la música, no sé si era el lloc ideal i recollit que ens esperàvem. Però aquí justament està lo bonic i excèntric d’aquesta experiència. En definitiva, un bolassu, a on la bona sintonia entre l’equip de músics es va consolidant més a mesura que ens adentrem en la lliga.

I recordeu: “Lo important no és guanyar, sinó participar”. I recodeu també: “Caminante, no hay camino, se hace camino al andar”. Quan n’hem d’aprendre d’en Machado i de la meva àvia…